Punt 112 (-56m) Com si fos un pessebre...

Després de dos mesos parats, sigui per mal temps, sigui perquè a la Maru li ha calgut una posada a punt del motor, tornem als Jardins Submergits de la Selva! Avui finalment les condicions són prou bones com per poder fer una parada de descompressió llarga... i això vol dir que és un bon dia per anar a l'extrem oriental de la zona d'estudi. Ens decidim pel punt 112: una roca de 55m de llargada, tota foradada perquè s'hi amagui de tot! Ha parat el vent i a equipar-se s'ha dit! BAIXEM!

L'aigua des de la superfície es francament verda i la temperatura és de 16ºC, això ens fa pensar que s'ha trencat la termoclina (el punt on es troba la massa d'aigua escalfada pel Sol i la resta). Mentre baixem ho corroborem, a -56m hi ha 15ºC. Durant tota la baixada detectem organismes gelatinosos a ull nu. Tot i que la major part de l'any són microscòpics, molts encara han de fer-se més grans i us podrem dir què són exactament. La visibilitat és molt dolenta, amb prou feines és de 6m, així que tot és força més fosc...

I entre la foscor i la poca visibilitat només arribar quasi xoquem amb aquesta escórpora (Scorpaena scrofa)!

I n'hi ha més d'una que confia tan en el seu camuflatge que ni es molesta a aixecar la seva aleta dorsal per amenaçar-nos!

Seguint el traçat sinuós del passadissos i forats que té la roca hi trobem aquesta mòllera roquera (Phycis phycis) 

Mentre que des de dalt de la roca ens ha estat vigilant aquesta morena (Muraena helena). Tot i el seu posat amenaçador, al apropar-nos va reculant dins d'un forat fins desaparèixer

Serà que avui estar aquí baix és encara més fosc de l'habitual, però el paisatge ens sembla un pessebre... L'alga calcària Lithophyllum stictaeforme, que sembla un bolet de soca rosat, té zones on és mort i es veu blanquinós...

Avui els serrans (Serranus cabrilla) són particularment grossos i ens miren amb cara de pocs amics mentre marquen territori. Però les que ens han sorprès són les forcadelles (Anthias anthias), no tant per la quantitat, que en roques aïllades com aquesta són sempre abundants, sinó perquè n'hi ha moltes de molt petitones. Oi que semblen estels rosats?

Però aquest cap-roig ens fa notar que en alguns forats hi ha quelcom més que des de l'antiguitat la humanitat ha adorat ja molt abans del naixement del nen Jesús...

Resseguint la roca amb atenció, hi trobem tot de branquetes molt petites de corall vermell (Corallium rubrum). Curiosament no mostren els pòlips tot i que avui l'aigua va carregada de nutrients! Al 2011 hi vàrem trobar un parell de branquetes més grans, però les d'avui no s'hi acosten ni de lluny... Serà que som a una zona diferent de la roca o que algú hi ha anat a agafar-ne...

Recordem que es tracta d'una espècie protegida i el què estem trobant avui no dona ni per un penjoll. De fet algunes no són en llocs gaire amagats, i són de mida semblant... Qualsevol diria que es tracta d'una collita i encara li queden un grapat d'anys llargs per arribar a tenir interès comercial

Acabant de "decorar" el nostre pessebre, no hi podien faltar les boles que en aquest cas són eriçons de mar. A la imatge una garota violeta (Sphaerechinus granularis)

Aquí en tenim una altra amb les punxes menys blanquinoses

I la garota de fons (Echinus melo)

Malauradament hi ha qui afegeix altres "decoracions" que evidencien l'impacte de l'activitat humana: fils de pescar que de tant colonitzats semblen cordills...

Per la part baixa de la roca en tenim un bon garbuix...

Inclús pels "passadissos" en trobem més...

O fins i tot caps!

Sigui com sigui, cal estar al cas, que a 56m de profunditat en no res acabes amb més de mitja hora de parada de descompressió. Així que cap a dalt de la Maru falta gent!

Salut!

Punt 356 (-54m) Algues i esponges a -54m!

Matí de final d'estiu, núvols alts i quasi sense vent. Tot i haver mar de fons, les bones condicions es preveu que aguantin fins ben bé l'hora de dinar, i amb l'aigua a 25ºC... Aprofitem per anar a l'extrem oriental dels Jardins Submergits de la Selva! Avui punt nou, el 356: clapa de zona rocosa d'uns 30m de llargada a l'alçada de cala Canyelles. Baixem!

Avui la termoclina la tenim a 20m de profunditat i d'allà en avall l'aigua està a 16ºC. Això sí, fins als 20m hi ha força corrent pel què costa baixar, però a partir d'allà molt bona visibilitat i zero corrent!

Les roques més altes només fan prop d'un metre i mig d'alçada, però són plenes de forats perquè s'hi amagui de tot! Per començar ens fixem amb els habitants de la part més alta de la roca: l'alga calcària rosada que recorda a un bolet de soca (Lithophyllum stictaeforme).  Avui veiem que la major part és blanca i per tant morta

I no en trobem que tingui millor estat de salut

I qui sembla que ho estigui inspeccionant és aquesta petita bavosa de franja negra (Parablennius rouxi). Cal dir que no n'estem del tot segurs de la seva identificació, ja que per la profunditat on ens trobem, és més probable que es tracti d'un cabot ratllat (Gobius vittatus), però per la postura i a falta de millors imatges ens hem decidit per la bavosa. I és que la major part de la bibliografia no recull informació de més de 40m de profunditat degut a les dificultats tècniques per arribar-hi...

Tot i que a d'altres algues no sembla que els hi vagi pas malament. Com ara la Peyssonnelia sp. que té un aspecte semblant a l'anterior, també és calcària, però més vermellosa. Hi ha tot d'espècies semblants que només es poden distingir amb l'ajuda d'un microscopi

També presenta bon aspecte l'alga incrustant verda Palmophyllum crassum. Si no fos pel color, es diria que es tracta d'una esponja!

I avui encara hem estat de sort amb una alga bruna, la Zanardinia tipus. Tot i que és pròpia de fons foscos inclosos el coral·ligen, és la primera vegada que la veiem!

I parlant de profunditat, aquí el clar dominador del paisatge són les esponges. Particularment abundant és l'Haliclona poecillastroides que fa clapes massives de coloració clara. Es tracta d'una espècie endèmica del Mediterrani

Una altra esponja que avui ens ha cridat particularment l'atenció és l'Haliclona mucosa. Si mireu a les vores veureu que forma unes prolongacions en forma d'arbret molt particulars. Aquesta esponja, com en el cas d'avui, sovint creix sobre una altra esponja, l'Agelas oroides, recobrint-la parcialment

Aquí teniu l'Agelas oroides sense ser recoberta per altra esponja!

Pel què fa a gorgònies, aquesta vegada n'hem trobat ben poca cosa tot i que l'entorn semblava que els hi fos propici. A la imatge una gorgònia blanca (Eunicella singularis)

I alguna gorgònia groga (Paramuricea gray) 

Els espècimens trobats encara tenen penjats restes de l'alga bruna Carpomitra costata que aquest estiu ha cobert tot el fons!

A la immersió passada vàrem parlar molt sobre els equinoderms compost per estrelles de mar... A la imatge una estrella taronjada (Hacelia attenuata)

Eriçons de mar... A la imatge una garota violeta (Sphaerechinus granularis)

Però avui encara hem estat més de sort i hem trobat aquesta garota de punxes llargues (Centrostephanus longispinus). Es tracta d'una espècie protegida!

I aquesta estrella de cistell (Astrospartus mediterraneus) sembla que vulgui investigar què hi ha en aquest forat...

On hi descobrim aquesta posta de calamar (Loligo vulgaris)!

Ara, qui està encara més indecís que nosaltres sobre quin forat explorar és aquest cap-roig (Scorpaena scrofa)!

I si semblava que en aquest paisatge de roca tan fragmentada, no hi trobaríem evidències de l'activitat humana... aquí teniu un tros de xarxa recent!

Ja s'ha aixecat migjorn, que encara fa que ens costi més tornar a port! Ara mateix un dia de ple estiu tot i que per demà sembla que finalment serà tardor!

Salut!

Punt 355 (-47m) Els "parents" de les estrelles de mar

Després dels ruixats d'ahir, el dia s'aixeca assolellat i amb poc onatge... però molt seguit! Així que la jornada serà incòmode, pel què millor no anar gaire lluny. Ens decidim pel punt 355, a l'alçada de la platja gran de Lloret de Mar. Es tracta d'una barra que més enllà hi hem trobat gorgònies. Avui en canvi serem entre dues d'aquestes barres que s'aixequen poc més d'un metre respecte el fons marí. Baixem!

Com passa sempre després d'un dia de pluja és que l'aigua a nivell superficial és ben bruta, tant per la quantitat de partícules en suspensió com per restes de fullaraca i plàstics. Poc a poc, aquesta massa d'aigua provinent dels aiguats s'anirà barrejant amb l'aigua de mar i tota aquesta aportació de material s'anirà enfonsant. Avui l'aigua és ben tèrbola fins als 30m de profunditat, on, a més, hi tenim la termoclina: passem dels 25ºC de la superfície a 17ºC de cop! I per acabar-ho d'adobar, pel fons hi ha una bona correntada!

El corrent ens porta cap a un segon caient, així que ens quedem prop del primer que ens fa de recer i encara aconseguim fer algunes fotografies. La barra rocosa està semienterrada, però dels punts on sobresurt està ben colonitzada. Això sí, finalment l'alga bruna Carpomitra costata que ens ha donat la murga tot l'estiu comença a desaparèixer i podem començar a apreciar la resta d'organismes propis del coral·ligen

Coronant les roques veiem estrelles de cistell (Astrospartus mediterraneus). De fet no són ben bé estrelles de mar, sinó uns "parents", les ofiures.  Durant el dia tendeixen a quedar-se amb els braços plegats que semblen un cistell i, és a la nit, quan els estenen per capturar l'aliment. Avui, serà per la correntada, però si us hi fixeu a la part inferior de la imatge, ja té un braç ben estès

O potser perquè avui hi ha més foscor degut a que a capes superficials hi ha l'aigua bruta de la pluja que aquesta té 4 braços ben desplegats!

Però què són les ofiures? Són equinoderms, que significa literalment "pell de punxes". Aquest grup el componen 5 classes d'organismes: crinoideus (clavellines), holotúries (espardenyes de mar), estrelles de mar, ofiures i eriçons de mar. En aquest post us fèiem cinc cèntims de les estrelles i eriçons de mar. I encara que no tots els organismes que us hem mencionat tenen unes punxes prou evidents, sí que tenen altres característiques en comú. Per una banda els peus ambulacrals: una espècie de ventoses que alhora fan funció de potes que els hi permet desplaçar-se. En aquest post es veu molt bé en una estrella de mar i en aquest altre en un eriçó de mar.  En el cas de les ofiures però, no li serveixen per al desplaçament, sinó que en té prop de la boca i li serveixen per alimentar-se. Per altra banda tenen simetria pentaradial: si tallem un individu com si fossin 5 formatgets hi trobaríem els mateixos òrgans orientats respecte un eix central. En el cas de les ofiures com la de la imatge veiem que el seu cos està format per un disc central que conté els òrgans vitals i d'on en surten els seus braços. La boca la té a la part inferior del disc.

L'espècimen de la imatge sembla que ja té gana i s'està decidint a desplegar els seus braços. I aquí volem destacar una particularitat pròpia de les ofiures, estrelles de mar i crinoideus: en un moment donat, si se senten amenaçades, poden desprendre's d'un braç! Sí, sí, tal i com ho fan les sargantanes a terra ferma, distreuen el depredador amb el braç que s'han amputat mentre elles surten corrents. Fins i tot hi ha espècies que poden regenerar un braç sencer amb plena funcionalitat en només 4 setmanes! De fet s'ha vist que molts dels gens que s'activen per fer-ho possible són els mateixos que fan servir d'altres organismes que no hi tenen res a veure. Estudiar-los ajuda a entendre com és que ho aconsegueixen i com és que l'espècie humana no té aquesta capacitat. Aquí en trobareu més detalls!

I com que avui estem obligats a anar arran del fons marí, doncs ens hem adonat d'uns altres equinoderms: els crinoideus! Millor cliqueu sobre la imatge per fer-la més gran i veureu el següent: una mena de "branques" vermelloses que pengen de la roca. Bé, això són clavellines (Antedon mediterranea). Cada individu té un número de braços múltiple de 5. Als costats dels braços tenen aquestes pínnules que li donen aquest aspecte de "branca". Està recoberta d'una mucositat on s'hi enganxa l'aliment transportat pels corrents marins que després fa arribar a la boca. Aquests braços articulats són molt flexibles i fràgils. Encara que es trenquen molt fàcilment, també es regeneren molt ràpidament com fan les ofiures. 

Però aquests disposició en forma de "branca" no és exclusiva des crinoideus! A la imatge un parent de les gorgònies, la Lytocarpia myriophyllum, que tot i el seu aspecte sedós està coberta de cèl·lules urticants!

I per organismes urticants ja visibles a ull nu, aquesta anemone gruixuda (Cribrinopsis crassa). Tot i que sembla ser sobre la sorra, necessita d'un substrat rocós on agafar-se, així que la roca és molt plana i coberta per algues i grapissar

De fet es tracta d'un organisme molt senzill on el forat central fa tan de boca com d'anus. De vegades entre els seus tentacles s'hi amaguen unes gambetes transparents, però ens fa l'efecte que avui tampoc en tingut sort...

Sobre les roques trobem un parent seu, molt més petit, l'anemone incrustant groga (Parazoanthus axinellae). Tot i que a poca fondària és normal trobar-la sobre un substrat dur, a aquestes profunditats normalment la trobem sobre esponges d'Axinella verrucosa

I l'altre organisme que també fa servir tentacles minúsculs per alimentar-se és la punteta de Neptú (Reteporella grimaldii). Això sí, caldrà un microscopi per veure'ls, així que ens conformarem a apreciar les formes delicades que formen les colònies d'individus. Bé, amb el permís del captinyós (Scorpaena notata) que està al costat!

Això sí, hi ha colònies amb la part central destrossada. Serà que hi ha passat un plom com ara un curricà de fons?

Potser a la imatge anterior podem tenir el dubte que sigui resultat de l'activitat humana, però aquesta xarxa abandonada està clar que sí!

O aquests fils de pescar que ja s'hi ha enganxat de tot. I és que mai ens deixa de sorprendre que fins i tot sobre pedretes tan petites i trobem restes d'arts de pesca...

I ara sí, que entre onatge i correntada la immersió ha estat esgotadora, així que cap a dalt de la Maru falta gent!

Salut!